CastellanoCatalEnglish  
 
 
Veure tots els meus llibres
Veure tots els meus llibres
 
 
"Lanell. Lherncia de lltim templer neix amb sang de best seller. Tres edicions en menys dun mes sn prou expressives dun llibre del qual es parlar molt."
Enigmas Express
 
 
Castell de Montsegur.
El Retorno Ctaro
Castell de Montsegur.
 
 
 
 

Ir al formulario E-mail de contacte amb Jordi Molist

Ir al formulario E-mail de contacte amb Webmaster



 
 

El Anillo
   A la recerca de la desapareguda primera església de Santa Anna de Barcelona (any 1141).

   En escriure L’anell, Jordi Molist investiga la ubicació original, desconeguda fins ara, de l’església de Santa Anna, seu de l’orde del Sant Sepulcre.

   L’obra és, a més, finalista del premi de novel·la històrica Alfonso X el Sabio.

Article publicat a: La aventura de la historia - Novembre 2004
Actualitzat a: Revista de arqueología - Gener 2006

 

Els ordes militars a Catalunya – Aragó


Iglesia de Santa Ana   ls ordes militars es van constituir definitivament en el regne d’Aragó a conseqüència de l’herència del rei Alfons I, que va fer testament el 1131, en el setge de Baiona i el va ratificar, ja malalt, el 1134 a Sariñena abans d’entrar en batalla contra els moros de Fraga.

   Aleshores es va donar un cas únic en la història; tres ordes militars de cavalleria: el Temple, el de Sant Joan de l’Hospital (avui de Malta) i el Sant Sepulcre es van convertir en monarques d’un regne.

   Els nobles aragoneses van considerar inconvenient aquesta voluntat i van proclamar rei el germà d’Alfons, Ramir, l’anomenat el Monjo, perquè en realitat n’era. Aquest, pel bé del regne, va demanar dispensa del seu vot de castedat i va acomplir la seva missió, tot unint-se amb Agnès de Poitiers i tenint una filla. Quan Peronella només tenia un any un la va casar amb Ramon Berenguer IV, fill del comte de Barcelona, per bé que la boda no es formalitzà fins l’any 1150. La fusió de les dues cases era resultat de la necessitat per part aragonesa de buscar sortida a la Mediterrània i protegir-se davant dels desigs annexionistes de Castella. Per a Ramon Berenguer representà passar a ser sobirà de l’Aragó amb el títol de príncep i fer indiscutible el seu regnat sobre Catalunya com a comte de Barcelona. L’estructura de poder catalana era més complexa que l’aragonesa, ja que els vincles feudals dels comtes catalanes amb el de Barcelona eren pactes d’igual a igual, governant gràcies a un entramat d’acords i no per dret diví, i d’aquesta manera va quedar reflectit en la fórmula de jurament als reis: “Nosaltres, que som tan bons com vós, us jurem, a vós, que no sou millor que nosaltres, que us acceptem com a rei i sobirà, sempre que respecteu les nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

   Òbviament, per a Ramon Berenguer, comte dominant a Catalunya per força i possessions, la corona d’Aragó li aportava el poder definitiu per consolidar-se com a senyor de facto i dret de la resta de nobles catalans.

   Acomplida la seva missió reproductora i successora, Ramir es va retirar a un convent d’Osca, tot deixant el govern a Ramon Berenguer, per bé que mantingué el títol de rei fins a la mort.

   Però el comte-príncep regnava sobre un regne, l’aragonès, que no li pertanyia jurídicament, i no va tenir cap altre remei que negociar amb els ordes de cavalleria, amos per herència, canvis de propietats i drets presents i futurs sobre les pròximes conquestes als sarraïns, en canvi de recuperar el regne. Les converses van ser àrdues, en especial amb l’orde del Temple, i tot i que també es diu que solament va negociar propietats i drets aragonesos, la veritat és que les grans cessions que Ramon Berenguer va concedir a Catalunya fan suposar que va canviar part d’aquesta en canvi del seu regne aragonès.

 

L’orde del Sant Sepulcre

Cruz del Santo Sepulcro   L’orde del Sant Sepulcre tenia ja béns a Catalunya, procedents de donacions anteriors, algunes prèvies a la primera croada i realitzades per peregrins catalans a la tornada de Terra Santa. Però va ser arran d’aquests pactes que el 1141 va arribar a Barcelona un grup de monjos, presidits per Gerard, l’acabat de nomenar prior de l’orde per a les terres d’Hispània, i que es van establir formalment en la ciutat. Gerard ratificà la renúncia als drets de l’orde sobre la corona d’Aragó.

   Les primeres activitats de la comunitat es documenten en 1145 i passen uns anys abans de l’edificació de l’església i el convent definitius.

   Tanmateix, l’orde del Sant Sepulcre, refundada a partir de la primera croada, es va acollir a la regla de Sant Agustí, i hi ha constància de la presència de frares augustinians a Barcelona des d’èpoques molt llunyanes en el temps; s’ha documentat un convent l’any 801. També hi ha referències històriques de la construcció, feta per monjos augustinians, de la primera obra de santa Anna l’any 1141 i que es va acabar el 1146. Igualment, consta que un canonge anomenat Carfilius acceptà l’any 1141, casualment data d’arribada de Gerard a Barcelona, l’església de Santa Anna en nom de la comunitat del Sant Sepulcre. Així doncs, existia un temple anterior o en construcció a l’arribada dels del Temple.

   En la seva obra sobre santa Anna del 1929, Aureli Capmany es refereix a aquesta primera església afirmant: “de la qual, pel que sembla, no en queda cap vestigi”.

 

L’església actual

Iglesia de Santa Ana   Santa Anna, a molt pocs metres de la plaça de Catalunya, té un aspecte apartat, gairebé clandestí. De fet, durant la invasió napoleònica va ser clausurada pels ocupants, i es diu que era emprada com a refugi de resistents.

   És un lloc amagat de la gent i fins i tot sembla que del temps, i s’hi accedeix des d’una plaça voltada per tots costats d’edificis moderns. Les dues portes que mostra, obertes a través de les cases, una cap al carrer de Santa Anna i una altra al passatge de Ribadeneyra, es tanquen de nit tot donant més protecció i misteri al lloc. El temple, part d’un antic convent, conserva encara uns annexos, un bell claustre amb jardí i una sala capitular.

   Hi ha quelcom de temor, de record amarg, quan en dies com l’u de maig els sagristans esperen impacients la sortida de l’últim dels visitants per tancar de forma precipitada abans de l’hora. Una por absurda que en ple segle XXI, turbes anticlericals el puguin danyar? O bé els records romanen en la memòria dels llocs, com passa en la de les persones?

   No en va el 1936 les dues esglésies –la vella, la que avui podem veure, i la nova, un estilitzat edifici neogòtic– van ser incendiades. Potser per la seva condició de monument nacional construït al llarg de l’edat mitjana, la vella església va salvar els murs, però la nova va ser volada amb dinamita i solament en queda un llenç de paret que limita la plaça i el seu espai buit.

 

L’opinió dels investigadors actuals

Iglesia de Santa Ana   Enciclopèdia Catalana, referint-se a Santa Anna en el seu llibre d’arquitectura gòtica, afirma: “És un edifici senzill de planta de creu, amb una nau, capçada per un absis rectangular i un creuer, originalment sense capelles”. Després es refereix al procés constructiu i suposa que “probablement el procés constructiu va començar, al segle XIII, per substituir la capçalera de la vella església (...) per una nova capçalera tot conservant la nau”, i afegeix “Santa Anna no devia disposar d’àbsides laterals (...) i les capelles actuals són de factura molt posterior a l’obra del segle XIII”.

   La mateixa opinió és manifestada per Joan Arnau i Suriol, rector de la parròquia des del 1987 en la seva extensament documentada obra titulada Santa Anna de Barcelona.

   Diu “d’aquesta part del temple (referint-se a la part del segle XIII) vull destacar els elements que més el desfiguren. Són les dues capelles que estan just a l’entrada, a dreta i esquerra, i les dues correlatives situades al fons, passat el creuer. Són elements posteriors, igual que la porta d’entrada” (datada l’any 1300). Després segueix esmentat els documents del 1169 i el 1177 amb donacions per a la construcció de la part antiga de l’església.

   Ignora aquí les referències a la construcció primera de Santa Anna pels frares augustinians del 1141, esmentada per Aureli Capmany, sens dubte per no haver tingut accés als documents originals que aquest va emprar.

 

Com era i on estava l’església original?

Iglesia de Santa Ana   Hi ha nombroses dades objectives que em fan concloure que la primitiva església de Santa Anna era potser tan sols una ermita extramurs molt semblant a la que il·lustra la portada de la meva novel·la L’anell..., un fragment del retaule de Sant Jordi del museu diocesà de Palma. I la seva ubicació era, precisament, la que avui té la Capella del Sant Sepulcre, en el temple actual.

   El primer element és de pura lògica. I on es van instal·lar els frares de Gerard aquells primers anys a Barcelona? El més probable és que fossin acollits per religiosos de la seva mateixa regla, és a dir pels augustinians, que just aleshores construïen Santa Anna, i que per cert va ser cedida a Carfilius el 1141. Possiblement els templers es van integrar als frares augustinians. Així s’explica que el convent dels frares del Sant Sepulcre s’anomenés ja des dels inicis de Santa Anna, i mai del Sant Sepulcre. Ve a confirmar aquesta hipòtesi el fet que quan els cavallers de l’orde del Sant Sepulcre del convent, al segle XV, el van abandonar, aquest tornés a mans dels frares augustinians, els anomenats popularment a Catalunya “frares del sac”.

   Així, doncs, cal suposar que l’església original havia d’estar situada molt a prop de l’actual.

Planos de Santa AnaPlanos de Santa AnaPlanos de Santa Ana
Click en las imágenes para ampliar

   Un segon element és la curiosa disposició del presbiteri de Santa Anna, construït a partir de l’any 1169 ja per l’orde del Temple. Té finestres al fons i a la paret de la dreta. Actualment només el gran finestral elevat del fons mira a l’exterior de l’absis i rep llum natural, però en els temps de la seva construcció totes les finestres eren exteriors. Actualment les de la paret dreta donen a la capella del Santíssim, i les del fons a la sagristia actual edificada el segle XX.

   Per què no es van fer finestres a la paret de l’esquerra? Simplement, per què no podien ser exteriors. Allí hi havia un edifici anterior, ni més ni menys que l’antiga església de Santa Anna que una vegada integrada en la gran església, esdevingué la capella del Sant Sepulcre, també anomenada dels Perdons.

   Un altre element és el plànol de l’església dibuixat el 1859 per l’arquitecte Miguel Garriga. S’hi comprova que la planta d’aquesta capella és del tot diferent a les de la resta de l’edifici. Té uns petits presbiteris, en realitat fornícules, que devien haver acollit imatges. La seva estructura respondria a la d’una petita ermita romànica. La constitució primitiva en reforça el caràcter anterior a la resta de la construcció.

   I, finalment, la descripció que Aureli Capmany en fa en la seva publicació del 1929 assenyala que: “en la construcció de l’església (la nova de Santa Anna) és visible la transició del romànic al gòtic, visible al seu presbiteri, el creuer i la nau. La capella anomenada “dels Perdons”, en les seves vetustes parets, en les seves formes tan senzilles com severes, duu marcat el segell de la seva venerada antiguitat”.

   Per què Capmany només en referir-se a aquesta capella en particular es recrea en la descripció de la seva “venerada antiguitat”?

   Estava afirmant que aquella capella no era de transició, sinó plenament romànica, per tant anterior a la resta de l’edifici? És evident.

   Tanmateix, revisant-la, jo no he percebut, llevat de la volta de canó del sostre, mostres d’una antiguitat superior a la del creuer.

 

El misteri de les petxines de peregrí

Concha de Peregrino   Durant molts anys aquesta capella del Sant Sepulcre, l’anomenada dels Perdons, va ser considerada la més important de l’església. Això era degut a la butlla papal que concedia indulgència, perdonant els pecats, a tots els fidels que visitessin la capella des de les vigílies del dia 16 de març fins a la posta de sol de l’endemà i que seguissin la penitència adequada. Eren els anomenats “perdons de santa Anna” i tenien el mateix valor que els obtinguts peregrinant al Sant Sepulcre de Jerusalem.

   Com a símbol d’aquesta peregrinació, en certs llocs de l’església, i més concretament en l’exterior de la capella del Sant Sepulcre, hi havia petxines de peregrí esculpides a les parets.

   Personalment he buscat detingudament aquestes petxines, en concret tres, que apareixen en fotografies de la publicació d’Aureli Capmany properes a la porta exterior de la capella, sense trobar-ne cap rastre. No n’hi ha ni a l’interior de la capella ni a cap dels murs exteriors.

   Passada la sorpresa inicial, l’explicació pot ser senzilla. A l’incendi del 1936, l’antiga capella dels Perdons es va enfonsar i les parets van quedar molt deteriorades. En la posterior reconstrucció de l’inici dels anys quaranta, amb un pressupost exigu que buscava més la incorporació al culte de l’església que la reconstrucció rigorosa, es va desfigurar el seu aspecte original, tot perdent entre altres elements les petxines.

   Si comparem el detallat plànol del 1859 de l’església amb els actuals, es pot veure que si bé coincideixen tots els elements amb gran exactitud, només en el dibuix dels murs d’aquesta capella es manifesten diferències importants.
 
   Com que només existeixen referències, no documents explícits, de la construcció de l’església primigènia augustiniana, els investigadors moderns han suposat, a la vista de la factura actual de la capella, que és un afegit posterior a la construcció original. D’altra banda, tampoc s’han trobat documents sobre la construcció primera de la capella dels Perdons, quan pràcticament tots els elements de l’església posteriors al primer establiment estan convenientment documentats. Una prova més que l’actual capella del Sant Sepulcre, consagrada en l’inici a la devoció de la Santa, va ser en realitat la primera de les esglésies de Santa Anna.

   Tot i que la meva novel·la L’anell és ficció, no he renunciat a incloure-hi elements, com aquest en concret sobre l’església, que són fruit d’una investigació detinguda.

 

 
   
 
Todos los contenidos de esta web son © Jorge Molist 2006-2017 | Diseño: QLaB
Prohibida la reproducción total o parcial de los mismos sin autorización escrita del titular del copyright.